Ara plou és un recull dels escrits que apareixen cada divendres al Vallenc, un setmanari de Valls, a la secció que porta el mateix títol. Segurament hi haurà alguna cosa més, però sempre es tindrà en compte l'ús de la literatura per a donar un punt de vista sobre el qualsevol aspecte d'aquest món. Ja ho veurem.

FESTA

La vetllada transcorria, per tothom, sota una pluja uniforme que anava i venia. L’afluència de gent en aquella festa organitzada era escuma humana, amb onades desiguals. Estava darrere la barra i s’encarava amb uns i altres, els més beguts i els que demanaven tímidament una Cola. A aquella hora la festa ja era per tothom. Se li feia divertit plantejar-se si molts del que hi participaven coneixien els motius de la celebració. Ben mirat, segur que gairebé tots sabien el rerefons ideològic de l’entitat organitzadora, però hi havien anat igualment, encara que no hi tinguessin gaire cosa a veure. Aquell dia no feien gaire cosa més a la petita ciutat i havia començat a ploure.
L’arribada de gent que va anar omplint la plaça es va emportar el petit núvol que havia portat les quatre gotes. O potser ja no notaven cap degoteig insistent de la pluja, quan van començar a barrejar-se.
En un altre moment, ni tan sols s’haurien mirat amb molts dels que ballaven entusiasmats al centre de la plaça o s’amagaven als racons més foscos, però formaven part de la mateixa festa. Se’n va adonar el dilluns següent, quan a la parada d’autobusos en va reconèixer un que va mirar a terra quan la va veure. Semblava desvergonyit, el dissabte anterior, enmig de la celebració, un terreny on a vegades les identitats es fonen en l'aiguada de la diversió col·lectiva.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

EL PES D'UN LLIBRE

La seva mare ja se n’anava habitualment al llit amb un llibre. Encara ho fa, ara que ningú més li fa nosa. No se li fa gens estrany, a ell, despertar-se de matinada amb les ulleres esclafades al nas i un llibre sobre els ulls, dirigint els somnis. A la seva dona, ben coneixedora de la complexitat de la paraula infidelitat, no se li escapa que quan no es queda a la seva vora mirant la televisió és perquè s’estima més ser a un altre lloc, capficat en les pàgines d’una novel·la.
Anys enrere, una escriptora de la capital de comarca va anar a la seva escola per presentar el seu nou llibre, el títol del qual era Els camins de ...., i explicar a la canalla la importància de la lectura. Ell, que es devia trobar en aquella edat en què el gènere femení li començava a despertar els interessos, va quedar embadocat. Va parar tanta atenció a les raons que li donava la senyora, que li va demanar a la mare que li comprés el seu llibre. La dona va pensar que el nen tenia febre, una febre estranya.
Els camins de... li va obrir la perspectiva d’un món millor gràcies a la reflexió, a l’estudi i a l’acció raonable. Els seus alumnes, avui el maleeixen per ser un dels professors que més deures els mana. Quan comença el curs ja els amenaça amb el llistat de títols, encapçalats, encara, per Els camins de... o algun altre de la influent escriptora. Encara conserva el somni de veure un llibre amb el seu nom. Es defineix com a blogaire incansable, i per la Xarxa hi ha deixat anar desenes de cries del seu ull clínic en forma d’article. Veient la productivitat d’aquells que mantenen viva la literatura a través d’internet, ell també manté l’esperança de veure’s publicat entre fulls de paper.

Banc de proves/suport per a la creació

EL COMPROMÍS DEL PALLASSO

Una i altra vegada passava el vídeo de màgia. S'entrenava a la taula de la cuina, mentre veia la televisió a massa poca distància. Li van haver de posar ulleres: no perquè no veiés la pissarra a classe. Li va demanar a la mare que anessin a l'oculista perquè des de la cadira de la taula de la cuina no veia els trucs de màgia que feia el mag de la barba a la televisió del prestatge.
Els pares ja esperaven secretament que perdés l'afició a fer desaparèixer figuretes sota els gots de vidre més trencadissos. Després li va venir la dèria del circ. El van portar a veure tots els que van ser a prop. Els pares, quan encara pensaven que coneixien el seu fill deien: "sort que està grassonet i no se li acudirà pujar dalt d'un trapezi, que sinó, ja hi seria". Aviat va començar a imitar als pallassos que li agradaven davant la família, i quan anaven a un restaurant, i a les hores del pati. Si a algú se li acudia preguntar-li què volia fer quan fos gran, ja deia: "jo sóc un pallasso". No hi ha cap nen que digui això, pensarà la gent.
Més endavant va treballar en un restaurant. Sabia parlar amb els clients amb un sentit de l'humor adequat per a cadascun. Un dia una dona encoloniada que no devia tenir cap més feina, li va demanar, veient-lo tan jove, si no li agradaria fer alguna altra cosa. No es va estalviar, tampoc aquesta vegada, de dir que era pallasso. Ella quan marxava li va posar una propina molt generosa a la butxaca: té, que potser et faran falta.
Avui, amb quaranta-cinc anys fets ja fa mesos, el pallasso continua definint-se a través de la seva professió. Infraestructura mòbil de circ i professionalitat. Sinceritat infantil a l'escenari i feina per a fer-se respectar. No seria estrany que per a un dels seus propers números s'inspirés en els polítics que fan Plans per compensar el circ pel menyspreu. Qui sap de quines penes es riuria un pallasso si mai tingués una empresa fàcil.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

NOSALTRES

Es fa difícil veure l’espectacle des de tan al darrere, així que tots dos han assumit el repte d’escoltar per a poder entendre la història. Qui fa de drac és un dels nois més grossos de la vila. Hi ha una noia que passeja per l’escenari vestida de negre amb un micròfon arrapat a la cara, imposta la veu i la veritat és que li surt rodona, la interpretació. Pensen que han tingut sort de trobar les amigues montblanquines que els hi relaten el que saben sobre el "Dracum Nocte", la nit del drac, una victòria del mal feta llegenda. El Francesc queda absorbit per la història, però quan el drac ja està a punt d’abraçar-lo per emportar-se’l a l’infern, les noies l’estiren cap a un altre lloc: una és massa baixa per poder veure res, i les altres ja saben el final de la historia i no tenen ganes de tornar-la a veure. Els sembla fascinant, a tots, la foscor homogènia que envolta l’esdeveniment i la solemnitat del gest d'alguns vilatans durant aquests dies.

L’Alícia queda bocabadada quan les altres li expliquen el que envolta el regnat de la princesa a la Llegenda de Sant Jordi. Elles dues no van ser escollides quan es van presentar a les proves per ser-ho, als divuit anys. Ho hauria pogut ser jo? Jo que vinc de fora, podré participar en el que organitzen aquestes associacions de la ciutat? L’Alícia, a punt d’iniciar un trasllat, comença a respirar el que pot ser viure a la capital de la Conca de Barberà.

Més tard, l’antiga església de Sant Francesc s’omple per a un concert ben diferent dels que ofereix la coral parroquial. A la barra es serveix "sang de drac", entre altres begudes. Aquell nom els fa gràcia. És com si puff el drac màgic s’hagués fet una transfusió per amor a la tradició del Montblanc Medieval. El Francesc, tan barrut quan vol, crida a una de les noies de la barra i li pregunta pels components d’aquell beuratge. Ho hauria pogut preguntar a qualsevol autòcton i n’hi hauria fet cinc cèntims. Però ella, alçant els braços com aquell que traspassa la seva responsabilitat a una entitat superior, fa: A!, això només ho sabem nosaltres!, i gira cua, fent un dels últims esforços per conservar un secret que ja pot ser en boca de qualsevol foraster.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

EL CANDIDAT

Ja no queda cap escuradents, ara no sé pas com ho faré...va dir l’home dels cabells blancs quan es va menjar l’última ametlla salada que quedava al plat. L’aperitiu es va allargar. Els cambrers anaven massa lents, i ningú gosava a menjar massa per no semblar despreocupat. El golafre salivava parlant d’ell mateix. Al seu costat hi havia la dona fina que havia dit a tothom que era lesbiana feia tan sols 9 mesos: “he fet bé de posar-me mitjonets de mitja de color negre, ja s’acosta el bon temps i em fan els peus bonics.” Al davant l’historiador, amb ulleres de posar i treure-posar i treure; en un cap de la taula la nena que semblava un nen, amb trenta anys acabats de fer i un tallat de cabell d’allò més actual i mil·limetrat perquè la cara no li quedés tan allargada. Entre plat i plat, parlarien dels canvis que havien introduït els seus assessors al guió.

Quan es reunien per fer un dinar d’aquells, durant els primers minuts a alguns els costava una mica recordar que es trobaven en un ambient bastant íntim i que no calia que fessin honor a la disfressa que havien escollit. Al cap d’una estona ja s’havien desmanegat fins allà on els ho permetia la vergonya i la parella que els esperava a casa. Els que sí que era de debò important per a tots ells, era que semblés en tot moment que encara els apassionava el projecte que tenien en comú. Això si no era que en volien deixar de formar part definitivament, com ho havia fet aquella que s’havia enamorat d’un mascle del grup de més a la dreta.

El vi va córrer i va avançar de cap a cap de taula, per acabar descobrint que el Vicenç volia presentar candidatura a la presidència del partit. Volia dir-los-ho així, veient-los les cares. La Txell se’l va mirar, des de dues cadires més a l’esquerra, i els ulls li van brillar com a les noies dels dibuixos animats japonesos quan estan profundament dolgudes. Als altres no els va estranyar gens, potser perquè el coneixien una mica més, i després de dissimular afirmant que hi tenia tot el dret i fins i tot preguntant-li pels seus objectius, van passar a les postres, pensant que aquell ja era només un bufó vell amb trucs massa gastats per convèncer la platea.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

LES SORTIDES DEL CARRERÓ

La veu d'aquell noi jove que els feia de guia s'havia tornat un soroll de fons. Ella perdia el temps agafant aire, mirant al voltant, omplint-se de nou. Hi havia anat amb el fill d'una germana que semblava força interessat en "la protecció del patrimoni", tot i que amb un peu jugava amb un nen més petit que trafiquejava amb les pedretes. Només de tant en tant pensava que estava cansada: la Marxa havia tirat endavant a poc a poc, parant a cada monument a la memòria, explicant les pèrdues de la seva comarca, sense deixar de banda eslògans ideològics. Feia només trenta anys havia estat allà mateix plantada, després de menjar la mona a la pallissa, o de fer una d'aquelles excursions de dissabte a la tarda amb els amics de sempre.

La Marxa en Defensa del Territori havia agrupat una colla de gent que es coneixia, més o menys. No més d'una trentena de persones. Tots assentien més o menys a les explicacions ingènues del jove, feien ganyes darrere les ulleres per a un sol primerenc. Un home anava rondinant per autocomplaure's amb un discurs catastrofista. Feien un silenci gairebé total quan s'aturaven a observar les parts del seu patrimoni que més es transformarien. Que s'havien transformat ja durant les darreres dècades.

Allà plantada, va recordar un dia d'estiu que va estar buscant la seva gossa fins el capvespre. Feia trenta anys, i quan la va trobar, festejant amb un altre gosset allà on s'acabava el carreró que portava a les terres dels seus pares, a l'altre banda no hi havia cap de les naus blanques i grises que avui s'alçaven tan prominents.

Entre El Pla, Valls i Alió, a l'Alt Camp

Raquel Estrada Roig raquelestrada_9@yahoo.es