LA LÒGICA MUSICAL

Tot i que m’he quedat sense anar al concert, i ni tan sols vaig provar d’anar-hi, l’altre dia abans d’anar a dormir vaig trobar una notícia sobre la presència d’U2 a Barcelona, que enllaçava un vídeo dels assajos del concert. La banda ha tret disc, però la cançó que sonava en el moment que apareixia a l’enregistrament no és nova. Ja sortia en aquell recopilatori de cançons d’entre el 1980 i el 1990. M’ha estranyat que encara la fessin sonar com abans, amb el que sembla que hagin canviat durant aquest temps.
No conec tota l’obra ni la trajectòria del grup irlandès, però sé que m’hauria agradat assistir a algun dels concerts que van fer fa anys. Ara també m’agradaria veure’ls en directe, però les seves mostres de magnificència em desbordarien. Potser no podria deixar de pensar que pel preu de l’entrada hauria d’aprofitar al màxim l’espectacle i acabaria decebent-me.
Un matí d’aquests, pendent del que els cronistes deien sobre l’actuació d’U2, i després de passar uns dies havent d’escoltar tota mena d’hipòtesis sobre el perquè de l’adéu definitiu de Michael Jackson, encara he trobat una cançó d’aquelles que de tant en tant es fan un lloc a les emissores, per venir-nos a la memòria. The logical song, de Supertramp, i moltes altres, d’alguna manera ens deuen pertànyer, si saben transportar-nos encara que sigui des de la ràdio d’un cotxe.

EL GLOBUS

A l’estiu sopen a la terrassa de casa, els dies que no fa gaire fresca. Avui han fet el cafè amb gel després de les notícies i han comentat la mort de Vicenç Ferrer. Sempre que es parla d’algun cooperant a la televisió els ve al cap un antic capellà del poble, mossèn Cabayol, a qui fa temps que no veuen, perquè la tasca de la cooperació el va cridar fa temps fora del país. Han elogiat la seva valentia i han estat d’acord en què és una llàstima que una persona disposada a fer tant pels altres hagi marxat tan lluny. La Cristina encara ha afegit que ves si no s’hauria pogut quedar a tenir cura dels pobres d’aquí. El Carles li ha dit una vegada més que la gent té motius per fer les coses que els altres no tenim perquè entendre.
La Júlia ha lligat el globus que li van comprar fa dos dies, per la festa major, a la cadira, i s’ha posat a dibuixar en el seu cantó de la taula sota la mirada dels seus pares, que encara xerraven. Al centre del paper hi ha fet una senyora amb els braços oberts i unes persones amb cara de tristes. Quan s’ha aixecat per ensenyar el dibuix, el globus s’ha desfet del nus i ha començat a marxar. A un altre nen d'algun lloc més o menys llunyà li agradarà trobar-lo.

MESURAR L'OPTIMISME

A ca la Cecília tenen pactat que mai parlaran de les coses lletges que passen al seu voltant. Ella era molt jove quan es va adonar que era millor ser optimista que pessimista, i com que també devia portar l’empenta a la sang, no li va costar anar-se passejant per la vida trampejant els obstacles. Quan va tenir algun desengany amorós, el desencís mai li va durar més de dues setmanes. El cop que va perdre la feina, tampoc va estar deprimida més enllà d’un cap de setmana, i el següent dilluns ja va tornar a tenir el neguit d’endinsar-se en algun nou projecte (i de guanyar-se la vida, és clar).
Avui la Cecília ja va al capdavant d’un escamot de creients optimistes. Els seus fills, cadascun a la seva manera, són cridats a l’ordre cada vegada que es queixen que no saben fer els deures o diuen que no els agrada el dinar. Ella està convençuda que s’assemblen al seu marit, el Gonçal, un home pessimista de mena; però ja li agrada ser el pastor que els guiï a tots tres pel bon camí.
El dia de les eleccions al Parlament Europeu el Gonçal va arrossegar el seu cos prim i reprimit de tantes ganes de queixar-se cap al col·legi electoral. Havien estat parlant amb la Cecília sobre el partit que votarien. En la batalla d’idees va guanyar ella, com sempre, amb la seva jovialitat. Tot i això, ell quan es va trobar davant l’urna va optar per votar nul.
Davant de l’abstenció dels ciutadans a l’hora d’anar a votar, fins i tot la Cecília va creure que tota victòria en aquelles eleccions havia estat relativa comparada amb la manca d’entusiasme.

La malsonant paraula "tupinada"

LA BOTIGA

Arribà el noi a la botiga preguntant pel cosí Pau i li van respondre que havia sortit feia una estona. Ja no vindria a sopar, ell sempre s’escapolia de la feina. El Josep va provar de girar cua, però va pensar “ai, que ja no podré marxar”. La Susanna recollia i passava un drap somrient. Que m’ompliries una mica els prestatges?...encara te’n deus recordar de quan ho feies. Ell es va passar la mà pel clatell i va dir “va, posaré iogurts a la nevera, que està buit això”. Ella sabia que l’atraparia sempre que jugués amb la tendresa del seu somriure de tieta Susanna. Es palpà, adonant-se’n que la bossa que portava a les mans li molestaria, i finalment la va deixar al costat de la nevera. Ella hi va anar a treure el nas “ai, què t’has comprat ja?”. Ah, pasta de dents...” Ai noi, si aquí també en tenim, i bé de preu, eh.” Sense deixar-lo respondre, va començar a passar el rosari: Que si els de l’altra botiga ara venen de tot, fins i tot productes de neteja; que va fer molt de mal quan van obrir el petit supermercat a la plaça; que sort en tenen de tenir productes d’elaboració pròpia, que sinó...”. Amb això va entrar la Conxita que volia fer tall a la brasa per sopar i no n’havia comprat prou. La tieta va anar de seguida i rondinant una mica cap dins a la càmera frigorífica, a buscar-ne més: cada dia véns més tard eh, Conxita. “Au va, que ja saps que sóc bona clienta, jo”, va dir vent fort fent-li l’ullet al noi, que col·locava el darrer parell de natilles. Amb això sa mare obria la porta amb un “hola” llarguíssim, d’aquells que feia quan tenia pressa, i se li va apropar pel darrera. Va digues, què et faig avui per sopar? He agafat un tall de llonganissa del súper per provar-la, que diuen que és bona igual, tu. La tieta Susanna va sortir de darrere seu amb el fred de la càmera encara als braços, dissimulant però fent morros i amb mitja dotzena de xoricets i mig quilo de llonganissa. “Au, mira què et porto, ben fresca encara. Si la prens tota ja te la faré més bé de preu.”

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

VICTÒRIES

La dona feinejava a la cuina, pensant en quina hora podria rentar avui els plats. Va pensar que millor que ja sopés, per avançar feina. El seu home fumava una altra vegada, i rondava al voltant de la televisió fins que deia “Me’n vaig a baix”, i entrava a veure l’ambient del cafè de sota per carregar-se les piles. Feia una copeta potser, i tornava a tirar amunt, perquè la dona no estigués tanta estona sola. Així ho feia cada dia que jugava el seu equip.
Aquesta vegada el més gran dels néts se n’havia anat a veure el partit al camp, havia agafat l’avió i tot, però li havia dit que com fos el trucaria per explicar-li com es veia en directe. Esperava que sonés algun dels dos telèfons: el mòbil que tenien sobre la taula de la saleta i que només posava a carregar la filla petita quan els anava a veure (una vegada a la setmana) o bé el fix del rebedor. Així que havent pujat del bar, el recorregut va ser de la butaca al telèfon i del telèfon a la butaca, quan encara no havia ni començat el partit. Que ja et trucarà, home, pesat! Cansat d’esperar, va seure a la butaca i va mirar el partit estrenyent els punys al costat de la seva senyora, que llegia amb les ulleres d’a prop, fins a la mitja part, que es va abaltir pensant en un u a zero que el deixava més tranquil. Aviat s’hi va trobar tant bé que no s’hauria despertat per res del món. Somiava que eren al Camp Nou, amb el nét al costat, i la gent cridava, com si fossin un sol ésser invencible. Ell li explicava al Xavier que les victòries com aquella s'havien d'aprendre a assaborir per reviure-les quan convingués. Quan el noi el va trucar, ja no va caldre que el tornés a despertar per donar-li una alegria.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

EPIDÈMIES

El dia de la comunió de la seva cosina encara tenia mal d’esquena de dormir poc. Va pensar això des de la una del migdia, quan encara era davant de l’església parlant amb els parents que només veia quan algú passava per l’altar.
Al restaurant, quan li van portar l’entrecot, el va remenar pel plat. La seva mare ja va començar a cavil·lar: no et trobes bé, no? Ell va fer anar el cap a banda i banda, com quan era petit. Ja et faré mirar si tens un cop d’aire. La tieta Margarida de l’orella aixecada va començar a processar dades: el noi ha estat de viatge al país on diuen que s’ha originat l’epidèmia mundial que provoca tant malestar. Al cap d’unes hores, quan ja havien ballat, ja n’hi havia dos més –que havien estat informats per la Margarida- que tampoc es trobaven gaire bé.
Quan va arribar a casa el David es va posar al llit. Durant el trajecte de tornada de la festa, la seva xicota l’havia estat burxant preguntant-li què havia fet durant el viatge i com és que estava tan cansat. Va tancar la seva habitació ben fosca i va pensar que l’únic que volia era descansar. La mama Montserrat va trucar de seguida a la seva amiga que sabia mirar això dels cops d’aire, perquè li mirés si el seu fill en tenia un. Mentrestant, part de la família Martínez i de la família Suñé van iniciar una ronda de contactes telefònics per saber quants d’ells es trobaven malament després de la comunió de la petita Lara. Set dels onze que van parlar van tenir mal de panxa durant els dos dies posteriors a la festa, i en van responsabilitzar el David, que havia estat en aquell país focus d’epidèmies. El diumenge al migdia, una trucada de la Margarida a cal malalt va anar així: “Hola, Carme. Escolta, que ja es troba bé el David? Ui, encara en té per estona, és al llit descansant. Encara? Aix, pobret, que no es pot ni aixecar? Dona, suposo que sí que s’aixecarà un moment o altre; és que està molt baldat.”
Si hagués preguntat “I què té exactament?”, la Carme potser hauria pogut fer-li saber que tenia un cop d’aire (i no hauria ni mencionat la ressaca que arrossegava de feia dies). Una vegada més, el pitjor de les ostres del primer plat corria imparable per l'indefens organisme d’alguns.

Raquel Estrada Roig raquelestrada9@hotmail.com

AIRE MEDIEVAL

Els posats forçats dels seus amics. Algú que s’afegia a la fotografia i no el coneixien de res. Preses des de tots els angles d’un torneig medieval a l’aire lliure. Mentre anava seleccionant les instantànies que havia fet durant la Setmana Medieval de Montblanc, va pensar en aquell fotògraf famós que parlava de l'expressió de les imatges, d'allò que explicaven sobre el present, el passat i el futur dels que hi apareixien. Ella havia retratat uns quants detalls que va trobar pintorescos: un anell, uns bigotis, unes cames amb malles fosques que més aviat semblaven bastons amb artrosi...

Remirant les fotografies amb la llum tènue de l’habitació passada la mitjanit, les busques del rellotge van córrer com a desesperades, i va iniciar un relat de la vila medieval que havia visitat la setmana anterior. No sabia si aquella recreació històrica representava res que encara fos real, però les cares, el gest de les mans d’aquells ciutadans enguantats, recreaven una noblesa escenificada de la millor manera, com quan els actors se senten identificats amb el seu personatge. Fins i tot els que feien el paper de poble semblaven portar el pes de la submissió en els seus passos espardenyats.

Al cap d’unes quantes hores, despertada per la claror de la pantalla, encara va veure la imatge dels representants de la casa reial plantats en el que semblava un prat que podria tenir segles. Eren allà atemporalment, amarats d’un passat medieval que encara no havia mort mai.

Torneig durant la Setmana Medieval de Montblanc 2009